Recordo quan era adolescent l’última cosa que volia era ser al costat de la meva mare. No era personal. Necessitava trobar qui era més enllà de les barreres de la llar. Necessitava pertànyer a un grup d’iguals, ser acceptada per una comunitat.
Experimentava constantment amb la cerca de la meva estètica. Vaig ser mig gòtica , hippie i emo fins que vaig trobar una imatge de mi que em representava. I crec que no la vaig trobar fins més tard.
Necessitava suport i límits. Però no des de la negació a tot, no des del menyspreu cap al que m’agradava, no des dels crits i els retrets, no des d’una ambivalència d’unes normes que no tenien ni cap ni peus. Necessitava confiar en els meus progenitors, tenir un far on mirar, equivocar-me i aixecar-me, construir la meva identitat.
Recordo que em van prohibir fer-me un pírcing. Sempre havia volgut un piercing al nas. Volia ser rebel, però tampoc gaire. Les meves amigues es van fer el piercing: una a la llengua, l’altra al llavi. I jo volia dur un aro al nas. Em deien que me’n penediria, que em quedaria el forat tota la meva vida, que em faria malbé la cara per sempre. Ara que soc mare entenc la meva mare.
Vaig ser rebel però tampoc gaire. Em vaig fer tres piercings a l’orella on portava tota mena d’objectes, des de clips fins a agulles imperdibles. Encara els porto. Ara hi penjo arracades de debò. Formen part de mi, de la meva història, del que he estat i he volgut ser. Els abraço, perquè pertanyien a una nena que es convertia en dona, que no sabia què li estava passant al seu cos, que no volia créixer.
Una nena que va saber trobar a les seves amistats un suport, que va tenir la sort de trobar un grup de gent que l’estimava tal com era: amb les seves virtuts i els seus defectes, i no puc estar més agraïda. I encara que algunes de les amistats han passat a ser només conegudes i saludades, formen part de mi, han estat la meva família escollida i m’han ajudat a créixer en tots els sentits.
Per això no és res personal, créixer també és crear el teu niu per poder volar sola.
