LOGIA
Hi ha criatures que des de molt petites estan acostumades a rebre més estímuls sensorials dels que realment estan preparats per afrontar: ninots amb sons i llums estridents, colors cridaners, pantalles abans dels 3 anys.
Tot això els genera la necessitat de rebre contínuament missatges, perquè és al que estan acostumats, i la manca d’ells els genera malestar. És ben sabut que les tecnologies digitals en etapes del desenvolupament primerenques (0-3 anys) han propiciat aquesta “necessitat” de rebre estímuls i de respondre’ls de forma automàtica.
La hiperactivitat cognitiva és una manera de cridar la quasi addicció als missatges curts, la irritació si no n’hi ha, la frustració si alguna cosa ens costa un esforç perllongat. Perquè des de ben petits ens acostumen a prémer un botó ia obtenir una reacció immediata, deixant de banda l’experimentació, la imaginació i la creativitat, tan pròpies a l’etapa dels 3 als 5 anys.
L’anomenada hiperactivitat cognitiva no té a veure amb el moviment, però sí amb la necessitat d’estímuls nous, amb el factor sorpresa, captar l’atenció i donar contingut nou en el moment que se sap que l’atenció decau.
I com a creadora de contingut infantil, publicista i periodista sé com s?estudia, com s?analitza el temps de visionat de cada vídeo i quan cau en picat l?atenció o hi ha la necessitat de canviar. Per això, com a mare, vull visionar preferentment abans el contingut que consumeixen els meus fills i optar, a mesura que sigui possible, pel slow content, perquè puguin gaudir del contingut, alhora que són capaços de processar la informació de forma adequada segons la seva edat.
